Cant Espiritual -Juan Maragall-

Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, què més ens podeu dar en una altra vida?
Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits l'eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué "-Atura't" sinó al mateix que li dugué la mort, jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria aturar a tants moments de cada dia per fe'ls eterns a dintre del meu cor!... O és que aquest "fer etern" és ja la mort? Mes llavores, la vida, què seria? Fóra, només, l'ombra del temps que passa, i la ilïlusió del lluny i del a prop, i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal: aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria, és ma pàtria, Senyor: i no podria ésser també una pàtria celestial? Home só i és humana ma mesura per tot quant puga creure i esperar: si ma fe i ma esperança aquí s'atura, me'n fareu una culpa més enllà? Més enllà veig el cel i les estrelles, i encara allí voldria ésser-hi hom: si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, per què aclucà'ls cercant un altre com? Si per mi com aquest no n'hi haurà cap! Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? Tot lo que veig se vos assembla en mi... Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. I quan vinga aquella hora de temença en què s'acluquin aquests ulls humans, obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. Sia'm la mort una major naixença!